Tempteigs

Cara d'una distracció

2011-02-13T11:10:00.000-08:00

Quan fa alguna cosa amb les mans, assegut, li queda una cara ben curiosa. Apreta el front i se li omple tot d'arrugues. La llengua no para quieta, li va d'un cantó a l'altre de la boca, ara estirant-se, ara doblant-se. De tant en tant se la mossega. Ara, a més, li toca el sol a la cara i les faccions se li han contret encara més. Els ulls, el nas i la boca són un sol punt enmig de cap. La resta és una massa de pell morena, brillant.
Al principi semblava inofensiu, distret, com si passés l'estona amb la ment a una altra banda mentre estirava un paper. Anava desfent un per un els plecs que tenia el tiquet de la cua de l'atur. Els apretava amb els dits, com si planxés, definia les puntes, els tornava a premsar repetidament, amb parsimònia.
De cop, tot d'una, l'ha anat cargolant fins a fer un petit con, ben fi, amb la punta tancada. Se l'ha mirat com qui observa la fulla d'un ganivet esmolat. Decidit, se l'ha posat a l'orella i ha començat a escurar. I se li ha obert la boca.

Ulls

2010-08-16T09:57:00.000-07:00

Ha caigut un plat. Un dels pedaços ha anat a parar a l'ull d'un gat que passava per allà, que s'ha posat violent i s'ha enfilat per les cortines, fent-les caure sobre un cendrer amb cendra encara encesa. S'han encès i diuen que s'ha cremat tot. Els meus dos companys de pis han marxat corrents, deixant-nos a mi i al gat borni dins el pis. Ell ha marxat amb molta agilitat, tot i la ferida. Si que potser l'he sentit com s'estampava contra alguna porta, però un cop només. Jo és que estava assentat quan ha començat tot. M'he enlluerant perquè volia veure quanta estona aguantava mirant el sol. Sort que estava al costat de la finestra i he pogut respirar. Sentia els plats, els crits i els miols però no podia veure res. Del robatori no en se res. De debò no hi son els diners que guardàvem a la caixa? Ni la tele? Coi.

Borrós

2010-08-14T15:14:00.000-07:00

Caminava de tort. Havia begut tant que ja no sabia res, era totalment vulnerable. Si li haguéssin dit que eren les sis de la tarda s'ho hauria cregut sense contrastar-ho. D'un cantó a l'altre, i mira que era ampla la plaça. Cada certa estona queia a terra i s'aixecava després d'uns llargs esforços. Es deuria haver fet mal i tot en alguna de les patacades. Trobava un pedrís i s'hi entrebancava. Se li creuaven les cames i de cap a terra. Quan estava d'empeus continuava cantant una cançó, tota l'estona la mateixa, i anava fent glops a l'ampolla mig buida que portava.
Jo el vaig veure venir des de lluny. El resseguia amb la mirada, amb la mira telescòpica. D'un cantó a l'altre. No podia apuntar-lo bé de tant que es movia. De tant beure estava fins i tot borrós. Quan el tenia a tir, queia. Tornem a començar. S'aixecava, l'enquadrava, i tornava a moure's. Com més a prop el tenia més em costava d'apuntar-lo amb encert, perquè el veia pitjor. Com més a prop, més borrós. I em queia l'arma, no podia sostenir-la del tot bé. I em vaig entrebancar, però eh, al cap d'un moment ja estava dret. Ja no sabia on tenia l'arma, però el vaig apuntar. Però estava tant a prop que se'm va tirar a sobre i em va agafar i llavors ja no hi era. I ja quasi no em quedava vi a l'ampolla.

Gravitació

2010-08-12T01:54:00.001-07:00

Unes paraules escrites a l'aire. És el que pensarien abans. No hi ha suport i ningú no les llegeix. Serveixen per a justificar impossibles, per a creuar les línies marcades a terra. Graviten entre les diferents forces que les envolten, ara atretes per cossos petits i propers, ara per grans esferes llunyanes. Són recorreguts de bengala: una vegada van cremar els ulls d'aquells qui les van mirar. Van fer mal. Les van intentar prohibir, cremar, però no les van trobar. Havien canviat de lloc.
Com que es moren alhora que néixen, la seva presència és efímera, irreal, com invisible. Quan les van veure va ser en el precís fragment de temps que van esclatar, no més. Per això és impossible trobar-les. El seu paratge previ i posterior a la petita espurna que van provocar és fora d'aqui, en un lloc de difícil comprensió.
Avui, però, extranyament han tornat. En plena retrospecció se le ha vist aparèixer de nou. Deien demà.

Veïns

2010-06-02T02:22:00.000-07:00

Amagat rere la paret, mirava per l'escletxa de la porta els seus veïns. Cada dia els veia sortir d'hora al matí. La majoria anaven a treballar, els altres sortien a passejar, uns acompanyats d'altres animals, altres caminant tot sols. Més d'un sortia escopetejat, que se li feia tard, i era incapaç de parar-se a parlar amb l'altre. Així començaven els dies al seu barri.
Els de davant sempre feien molt enrenou. Matí, tarda i nit. A casa hi vivien sis persones, i quan no cridava un ho feia l'altre. Eren bastant caòtics, desendreçats i matussers, i se'ls notava quan hi eren, es feien notar. Avui, però, no s'hi sentia ni una veu, i això el va estranyar.
Cap a mig matí, just a l'hora en que no hi ha mai ningú a la casa, ha obert la porta i s'hi ha acostat. L'espectacle que hi ha trobat gairebé li atura el cor: mentre tots estaven estirats a terra es veia a ell mateix amunt i avall del pis, nerviós amagant les proves.

Provar

2009-12-12T13:38:00.000-08:00

Exercir el dret a un vot sobirà, amb llei i legitimitat pròpia, lligat a la base. O recolzar-lo de prop. Recomptar-lo entre milers. Obrir ampolles de cava i recordar les utopies: sortir als carrers i anar plegats als ajuntaments i que algú proclami la República. Que tots fundin un país lliure, de persones lliures. I no aturar-se llavors.

L'envestida

2009-10-24T08:39:00.000-07:00

Una envestida de violència extrema, el cop d'un tronc a la porta fortificada del castell. Un ariet molt pesat, que necessita de la força de tot un exèrcit de persones disperses per a ser aixecat, per a ser encarat, per impactar. I de cop la porta a terra i les campanes sonant, tot tremolant i caient a bocins. L'enderroc del rellotge que coronava la torre més alta com a objectiu primer, i ja no marca l'hora. La resta són qüestions col·laterals. Les dones criden i els homes ploren. I hi ha salts d'aigua i molt de vent.
El cop sol ha concentrat les forces i les inèrcies dels desesperats, que les havien acumulat llargament durant anys. Més que un cop, doncs, una explosió, un rebentar. Un odi canalitzat. Un complexe desmuntat. La immediatesa de les conseqüències de l'esdeveniment fan impossible la seva reconstrucció: no hi ha hagut temps de veure les esquerdes, ni d'escoltar el so primer de l'impacte, ni de patir el dolor que tanta violència ha engendrat. Una fracció de temps que ha portat, irresoluble, cap a la seva adversa successió. Tot ha caigut, tot s'ha cremat. I llavors hi ha hagut un part.
Un s'ho mira des de lluny i es palpa unes arrugues al front. Ha envellit instantàniament mentre menyspreava fredament el cru trànsit cap a la joventut eterna dels seus iguals.

Entusiasmen els entusiasmes

2009-09-06T15:12:00.000-07:00

Tot el que està passant arran de la consulta popular sobre la independència d'Arenys de Munt entusiasma. De moment han aconseguit moltes coses. Han aflorat les misèries d'això que en diuen democràcia però que no ho és. Ens diuen: l'autodeterminació (un dret universal) és il·legal a l'Estat espanyol, el referèndum -la consulta popular, la veu de la gent- també.

En una barreja de lucidesa i gràcia uns quants arenyencs han encertat amb la fórmula. I aquests arenyencs s'han sortit amb la seva. Qui sap si l'encarament al mar de la riera o la sort de veure'l des de munt han estat les seves fonts d'inspiració, com ho eren per l'home entusiasta per excel·lència, en Salvat-Papasseit, però la cel·lebració del referèndum és, en si, una nova i alegre via.

Una de les característiques de la jornada del dia 13 de setembre que contribueixen a alimentar l'entusiasme és el seu caràcter municipal. Neix en un petit poble i des de la iniciativa ciutadana. La força d'aquest atreviment és molt gran: per donar-se en la realitat més propera a la gent, el veinat, per la direcció del camí près (recte, tirant pel dret) i perquè no es pot aturar. Qui hi vulgui anar hi anirà i qui vulgui es quedarà a casa, mentre corre la veu i s'engresquen altres viles. Inevitablement la forma de tot plegat porta a pensar en la proclamació de la II República, nascuda en les eleccions municipals de 1931. Tot i que, com que la consulta del dia 13 ha nascut per si sola, sense esperar cap convocatòria de cap president ni secretari, no està fora de lloc desenterrar el record de les insurreccions cantonals del XIX, entre d'altres.

Es troba a faltar, però, la referència a la totalitat dels Països Catalans, qui sap si per respecte a la lliure determinació dels diferents territoris o per principatisme, però el que importa és el gest, que no te perquè estar limitat a les fronteres que ens marca l'Estat, i sempre es pot extendre.

Amb tot, aquesta és una bona manera de començar el curs: amb entusiasme, i res millor que fer-ho al costat dels que recullen l'esperit original d'aquesta manera directa de fer política, l'Esquerra Independentista, el proper 11 de setembre.

L'home manuscrit

2009-07-21T05:12:00.000-07:00

Volia fer un escrit sobre L'home manuscrit, encara que només fos per recomanar-lo, i doncs serà això. Recomanació indubtable i elogis. Perquè és bastant complicat donar una idea aproximada sobre el que pot arribar a ser aquest llibre de Manuel Baixauli.

És més del que posa a la contraportada, és alguna cosa més que una novel·la sobre el fet d'escriure, l'oblit i les obessions de la vida. Més que una història impressionant, que es lliga i es deslliga ella mateixa, que cada pàgina sorprèn, neguiteja o impacienta. Conté aquella cosa que no se sap que és però que el converteix en un llibre ple: de lectures, de preguntes, de respostes... es fa recordar i incita a la relectura.

La història avança, com el protagonista i com Rembrandt, en sentit contrari a la dispersió, a la futilitat, a la verborrea vàcua. Es mou pels marges per arreplegar-hi tot el que hi troba, ho filtra i ho destria per donar-hi cos tipogràfic. I en aquesta caminada per les vores, per camins desconeguts, que porten, sovint a llocs desconeguts, fa créixer, com qui no ho vol, la geografia mental.

En aquests temps ociosos de literatura anivellada a les pel·lícules de diumenge a la tarda, on només hi compta l'entreteniment comòde i plaent, llegir l'home manuscrit esdevé un exercici de revalorització de la literatura que mira al fons dels dies i de les persones, que es mou enmig de la tensió, que permet aprendre, que afronta reptes. Amb el seu final i tot. També provoca plaer i entreté, però no és pas estèril.

Novel·les com L'home manuscrit demostren que no cal anar fins a Suècia a buscar bons autors i bones obres. S'ha de treure una i: és a Sueca on hem d'anar, que és des d'on s'irradia qualitat, abundància i intel·ligència a la literatura catalana i universal.

Progres

2009-07-10T06:10:00.000-07:00

Queda molt bé, sobretot a Barcelona, semblar progre. D'això n'ha viscut, en viu i en beu molta gent. Podriem dir que l'etiqueta gaudeix d'una llarga tradició política i social, ja que va ser durant la transició quan es començava a veure roba d'aquest estil a les botigues. Bé, per això o perquè llavors uns polítics van ensenyar les partides del perillós joc de la renúncia. Dir una cosa i fer-ne una altra. Vendre una imatge.

Els personatges més paradigmàtics i que avui dia marquen pauta, perquè ocupen els despatxos de la Plaça Sant Jaume, s'estan quedant calbs per culpa de les pilotes de goma o de la privatització d'escoles. Els abracen pel carrer eufemismes anomenats eurocomunisme o socialdemocràcia, noms bonics per a la més bicèfala de les morals. Des d'aquestes cares públiques, l'etiqueta progre es vessa, formant una taca d'oli que s'extén concèntricament fins a subvencionats agitadors culturals, professors universitaris o empresaris de moda (no que tinguin botigues de roba fashion, sinó que estan de moda).

Això és el que passa a la llibreria La Central, que tant com és d'imponent llibreria ho és de bruta empresa. Allà s'hi pot trobar des de la primera avantguarda artística fins al clàssic més rebuscat, col·locat alfabèticament a l'estanteria o fullejant un dels milers de llibres en venda. De llibres molts, els que vulguis. El que no s'hi troba pas són ni un comitè d'empresa ni unes bones relacions laborals. Perquè mentre Walter Benjamin, Victor Hugo o Giorgio Agamben miren des de tribuna, pronunciar una sola d'aquestes sorolloses paraules pot suposar un acomiadament, entre d'altres.

Els rics i els poderosos no ho són perquè si, crescuts a base de bones accions, sinó al contrari. Escalant posicions gràcies a decisions que no es mereixen res més que un insult. Al final, sempre tots tenen una altra cara.

L'imperatiu sediciós

2009-07-10T05:59:00.001-07:00

L'imperatiu sediciós
davant un Estat en forma d'excrement
prèn inevitable voluntat ecològica
de recomposició orgànica de la matèria fecal.

Aquells elements desfets
de dubtosa validesa s'han apilat
restant impunes al reciclatge forçós
i de corrosiva inviabilitat biodinàmica.

Residus dictatorials
camuflats per l'erosió integren en un tot
les restes militars reialment coronades
amb l'oli residual de la rovellada maquinària.

És del tot imprescindible
la maceració d'ortiga per activar
el drenatge que instantàniament faciliti
la dissolució definitiva de l'execrable ens.

Pronunciar eternament
o ara o mai
seria fer que el sol no es pongui.

Intrigues de palau

2009-07-09T03:30:00.000-07:00

Suat, amb el cor i la respiració accelerats, recorre els interminables passadíssos d'aquell palau. Sent encara la presència al seu darrere, al tombar mateix de la sala. Les seves passes a batecs com el cor. Accelera i s'atura. Dubta i torna a arrencar girant cua, córre tant com pot i escolta. I córre més.
El blanc de les parets l'enlluerna, fent que l'estructura del palau graviti com un cos a l'espai amb el pas de les hores. Tot tan blanc i tan polit que no sembla de veritat. I agafa aire i el deixa anar per tractar d'esmunyir-se o de fondre's com sigui: ocupar un raconet, trobar aquell lloc que ningú no coneix perquè ningú no el vegi més. Fugir.
Des de que l'olor a sucre fos i la fresca del vent a la cara l'han portat cap aqui, des del mateix moment en que ha obert aquella gran porta de fusta daurada atenent a les cançons que ressonaven a dins, s'ha perdut, ha bagat i ha patit més que els elefants d'Anníbal creuant els Pirineus i els Alps. I és just ara quan se li bifurca el camí. No abans que quasi s'estampa contra el mur blanc que separava els passadissos de parets blanques, esculls que gitava com els pirates als captius. No ha hagut de forçar res quan s'ha abalançat cap a una musa arpa en mà. Ni quan ha preferit el raïm a les cireres, ni quan córrer o aturar-se eren opcions paral·leles i sinònimes. És ara que ha trobat una ínfima cantonada amb un mirall, refugi impossible d'aconseguir, segur com els braços materns, lluny de la sortida.

L'últim esclat

2009-06-18T06:18:00.000-07:00

La tensió acumulada
en un fòssil gegant
es desprèn a l'aproximar-se
prou al seu igual.

De nit caldria enumerar
cada un dels greuges
que acumulen les seves parts
per dilucidar-ne el fons.

Al menystenir la fondària
dels pous de cada porositat
es deriva perillosament a l'esclat
final, últim de totes les conseqüències.

Roig és com el raig
de sol que fa vespre,
i causa el vertígen
de mirar des del precipici més alt.

Accelera uniformement
com la caiguda d'un cos
situat al mateix punt,
i la violència ensems el darrer impacte.

I un cop irradiant ja,
cap partícula lumínica
té les propietats de retornar al primitiu
ventre de l'organisme extint.

Pallisses a 500 euros

2009-06-15T05:46:00.000-07:00

Aquest Estat democràtic, de dret, de la llei i de l'ordre ven pallisses en comissaries a 500 euros. Els requisits per tenir-hi accés són ben simples: portar uniforme blau, una porra, una pistola, un kubotan, i parlar català.

Vilaweb: Condemen a penes de multa tres mossos per lesions i absolen un quart de tots els càrrecs.

3cat24: Absolen dels delictes més greus els mossos acusats de maltractar un detingut a la comissaria de les Corts.

Mirat així, això gairebé surt més a compte que protestar, manifestar-se, cremar una bandera o militar en els moviments socials. I no passa res...

Combat 1707 en concert

2009-06-15T02:05:00.000-07:00

www.myspace.com/combat1707
http://emilipardo.blogspot.com/2009/06/combat-1707-al-cpo-el-taller-de.html
http://www.facebook.com/home.php#/event.php?eid=85670498881&ref=nf

Ho organitza la Coordinadora Antipatriarcal del Penedès, en motiu del 28 de juny, dia de l'alliberament lèsbic, gai, trans i intersex, a Vilafranca del Penedès.

[troballa] L'instant fugaç

2009-06-13T08:07:00.000-07:00

Tot sembla etern, immòbil, perdurable.
I, tanmateix, les ones desdibuixen
cercles concrets, cal·ligrames concèntrics,
sobre el solc de la consciència,
ombres de temps incert sobre la desmemòria.

Des del País Valencià ens arriba un magnífic poemari de Juli Capilla, que va guanyar el Premi Ibn Jafadja de la Ciutat d'Alzira. Uns versos meditats, evocadors, amb paraules que sembla que vinguin d'altres temps i d'altres llocs però que arrelen en qualsevol dels racons d'aquesta llegua nostra que varia (i desvaria) tant.
Ens l'oxigena com qui llaura la terra, amb una habilitat molt especial. Cada vers té el ritme de les passes que es fan al caminar i van coneixent, a poc a poc, cap a on poden girar aquestes vides. Hi ha una fixació molt important per la mort, que li acaba servint de contrapunt per deixar treure el cap a una bona dosi d'aquell esperit vital de'n Salvat-Papasseit -qui també rep un dels homenatges post mortem. La il·lustració de la portada són dos amants d'edat avançada (uns 5 o 6.000 anys) abraçats. Aquesta imatge, aquest joc constant d'anar i venir de la vida a la mort i de la mort a la vida marca tant el principi com l'arribada -impossible- del poemari.
El llibre dóna molt de si, vull dir que és d'aquells que permet una lectura lenta, ja que les portes que s'obren amb cada poema atrapen l'estona, deixen deixar-s'hi anar. Ho ha tret a la llum Edicions Bromera aquest mes de maig passat, i és altament recomanable si el que es vol d'un llibre de poemes és tot, però alhora: aprendre, pensar i, sobretot, gaudir.

Saber on som

2009-05-29T01:20:00.000-07:00

En David Fernandez ho fotografia perfectament avui al Mail Obert de Vilaweb:

Així de salvatge

L'hòstia endolcida

2009-05-22T12:35:00.000-07:00

Unes bombolles que floten, que pateixen els cops d'aquesta vida d'una manera innocent i indefensa, que no toquen -o no els deixen tocar- mai de peus a terra, fan un dibuix genial del que ha estat la curta experiència vital de la gent jove dels nostres dies.
Sense apropar-se gaire als tòpics recurrents que circulen via e-mail sobre la generació dels 80, Aleix Saló burxa les ferides que provoca aquesta època de coixins ostentosos sobre sofàs precaris al còmic Fills dels 80. La generació bombolla. Fa picar contra el terra les bombolles una a una, deixant palpar l'asfalt al també innocent lector. Des dels referents culturals d'infantesa, de l'oci i l'educació rebuda, al pluriempleo juvenil, la inflable hipoteca i la postmodernitat política. Tot això filtrat i convertit en material per a fer riure, en forma de novel·la gràfica publicada per edicions Glénat.
El pròleg del llibre és cosa de'n Kap, que fa poc temps també ha publicat els reculls Manar! Manar! Com s'ho munten per mantenir-se a la poltrona i ha compilat Canya al Borbó! Iconografia satírica de la monarquia espanyola, i que ahir, per exemple, va publicar això:

La recepta del govern contra la crisi

Agraïts hem d'estar a aquests autors i a tota la gent que prèn la força de l'humor per mastergar les barbaritats i les veritats del que passa cada dia. Els humoristes, siguin gràfics, televisius, musicals... acompanyen des de fa molts anys els anars i venirs d'aquesta Polònia impotentment assenyada, des del racó més quotidià fins a l'aventura més metafísica. Catalins i catalauniques sobrevivim també a base de dosis d'humor amb llibertat amb crítica directa.

Potser sigui aquesta la manera de canalitzar els mals endèmics d'una societat que, malgrat tot, s'esforça per riure i lluita per somriure.

II

2009-05-19T10:57:00.000-07:00

Aprovant aquella llei es corroborava el que pensava que eren ells: uns franquistes. Perquè posaven a la presó rojos-separatistas, perquè els prohibien de totes totes que fessin qualsevol partit polític.
Al corresponent canvi de torn fins un xic d'esperança es va esfumar. Perquè no van derogar la llei de partits, perquè perseguien amb més virulència les dissidències.
Dir que l'estat espanyol és democràtic és una mentida i no denunciar-ho és una falta de responsabilitat. Que franquista ho és tant el PP com el PSOE i aquells que els segueixen el joc. Fa molt temps que demostren que els fonaments d'Espanya continuen formats pels mateixos pilars que la van aguantar durant tot el segle XX.
I fa el mateix temps que obliguen a qui s'hi oposa a que l'actitud que el mou hagi de ser la mateixa que la de la gent que va lluitar contra els alçats feixistes, que es va amagar a les muntanyes per fer-ho, que va cantar, que es va organitzar assumint la il·legalitat o que va revolucionar les fàbriques.
Resseguint l'alerta de'n Brecht, cada cop queda menys gent per protestar i ningú protesta. Aquest cop la notícia ja gairebé no ha estat ni notícia, tot i que la injustícia creix tant com creix la crisi, el preu de la vida, els exclosos i les victòries del Barça. Fins quan tanta tolerància?

i-sirc

2009-05-16T10:50:00.001-07:00

99.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000
Aquest seguit de xifres representa una idea
impossible de concebre per a la ment humana.
Joan Brossa.

Avui he decidit prendre mesures per afrontar la crisi. He anat al banc i els he donat una bona part dels meus diners. Acte seguit m'he dirigit al concessionari de cotxes més proper a casa i els he donat una bossa amb la part restant dels diners que em quedaven. A mig matí he anat a l'escola on hi portava els meus fills, els he esborrat d'allà i els he apuntat a una escola religiosa i de pagament (perquè estaran més a sobre seu...). Ja de camí a casa m'he aturat a comprar un ipod amb els pocs calers que em quedaven al moneder, per fer la meva quota de consum digital diària. He marcat la casella de l'Església a la declaració de la Renda, m'he servit una cervesa i m'he enxufat les notícies d'Antena 3.

Quan ja no sabia que més fer per tal de complir amb tots els meus deures com a ciutadà, he entrat corrents a la comissaria dels Mossos d'Esquadra perquè sospitessin de mi, m'aturessin, m'emmanillessin i, finalment, em fotessin un cop de porra.

M'he sorprès pensant que sembla mentida la quantitat de coses que es poden fer en un dia i la quantitat de coses que podem fer per arreglar el nostre món. I jo avui he decidit fer tot això quan m'he llevat, adormit encara, quan m'he preguntat a qui votaria per les eleccions europees i he pres una ferma decisió, estic conveçut ja, seguríssim, implacable, cap dubte... votaré a PPPSCCIUERCICV.

El camí llarg

2009-05-15T11:53:00.000-07:00

Hi ha molts camins a prendre i l'aturada és impossible. El temps fa el mateix que la pantalla de la televisió o l'ordinador en aquells videojocs primerencs, en que quedar-se enrere era impossible perquè la banda esquerra de la caixa tonta se't menjava. La postura fixa pot sembla estàtica però no ho és pas. A part de moure's d'acord amb la rotació i la translació terrestre, ocupa una posició dinàmica enmig d'aquest oceà de persones. Són tot d'espills penjats d'un cordill, batuts pel vent.

Ara bé, emprendre un gest, una passa, remet a un escrutini minuciós de cada un dels elements que els embolcallen: motius, maneres i conseqüències. Si això passa a l'hora de treure el paper d'una magdalena o a l'afegir la culleradeta de sucre en un tallat, la verticalitat dels successos engrandeix quan el gest es desenvolupa en comunitat i el món de la no ficció. Estic dient a la feina, en la política, en el dia a dia...
Saltar el mur, buscar-hi l'escletxa, no té res a veure amb esperar el torn perquè el guàrdia et deixi passar per la porteta. Són camins divergents, que poden arrencar d'un mateix punt però que avancen en direccions oposades. Cada una de les opcions és radicalitzable, i això les pot portar als seus propis límits. Es tractaria, doncs, d'anar-los eixamplant.

1r de maig - L'últim jorn

2009-04-30T06:39:00.000-07:00

Tossim tots que no queda remei,
les ventures pugen el seu preu.
Acotem l'espina gemegant
tant si cavem com si collim.

Pleguem tardes patint plegats,
no mirem l'hora que no hi ha jorn,
no alcem el cap cap a demà,
sumim els turmells en fang.

Descobrim l'enclavament de l'oprobi,
no mirem l'hora que no hi ha jorn,
i se'ns dirà ara el demà,
en el temps i la claror d'un llamp.