Tot sembla etern, immòbil, perdurable. I, tanmateix, les ones desdibuixen
cercles concrets, cal·ligrames concèntrics,
sobre el solc de la consciència,
ombres de temps incert sobre la desmemòria.
Des del País Valencià ens arriba un magnífic poemari de Juli Capilla, que va guanyar el Premi Ibn Jafadja de la Ciutat d'Alzira. Uns versos meditats, evocadors, amb paraules que sembla que vinguin d'altres temps i d'altres llocs però que arrelen en qualsevol dels racons d'aquesta llegua nostra que varia (i desvaria) tant.
Ens l'oxigena com qui llaura la terra, amb una habilitat molt especial. Cada vers té el ritme de les passes que es fan al caminar i van coneixent, a poc a poc, cap a on poden girar aquestes vides. Hi ha una fixació molt important per la mort, que li acaba servint de contrapunt per deixar treure el cap a una bona dosi d'aquell esperit vital de'n Salvat-Papasseit -qui també rep un dels homenatges post mortem. La il·lustració de la portada són dos amants d'edat avançada (uns 5 o 6.000 anys) abraçats. Aquesta imatge, aquest joc constant d'anar i venir de la vida a la mort i de la mort a la vida marca tant el principi com l'arribada -impossible- del poemari.
El llibre dóna molt de si, vull dir que és d'aquells que permet una lectura lenta, ja que les portes que s'obren amb cada poema atrapen l'estona, deixen deixar-s'hi anar. Ho ha tret a la llum Edicions Bromera aquest mes de maig passat, i és altament recomanable si el que es vol d'un llibre de poemes és tot, però alhora: aprendre, pensar i, sobretot, gaudir.
Ens l'oxigena com qui llaura la terra, amb una habilitat molt especial. Cada vers té el ritme de les passes que es fan al caminar i van coneixent, a poc a poc, cap a on poden girar aquestes vides. Hi ha una fixació molt important per la mort, que li acaba servint de contrapunt per deixar treure el cap a una bona dosi d'aquell esperit vital de'n Salvat-Papasseit -qui també rep un dels homenatges post mortem. La il·lustració de la portada són dos amants d'edat avançada (uns 5 o 6.000 anys) abraçats. Aquesta imatge, aquest joc constant d'anar i venir de la vida a la mort i de la mort a la vida marca tant el principi com l'arribada -impossible- del poemari.
El llibre dóna molt de si, vull dir que és d'aquells que permet una lectura lenta, ja que les portes que s'obren amb cada poema atrapen l'estona, deixen deixar-s'hi anar. Ho ha tret a la llum Edicions Bromera aquest mes de maig passat, i és altament recomanable si el que es vol d'un llibre de poemes és tot, però alhora: aprendre, pensar i, sobretot, gaudir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada