L'envestida

Una envestida de violència extrema, el cop d'un tronc a la porta fortificada del castell. Un ariet molt pesat, que necessita de la força de tot un exèrcit de persones disperses per a ser aixecat, per a ser encarat, per impactar. I de cop la porta a terra i les campanes sonant, tot tremolant i caient a bocins. L'enderroc del rellotge que coronava la torre més alta com a objectiu primer, i ja no marca l'hora. La resta són qüestions col·laterals. Les dones criden i els homes ploren. I hi ha salts d'aigua i molt de vent.
El cop sol ha concentrat les forces i les inèrcies dels desesperats, que les havien acumulat llargament durant anys. Més que un cop, doncs, una explosió, un rebentar. Un odi canalitzat. Un complexe desmuntat. La immediatesa de les conseqüències de l'esdeveniment fan impossible la seva reconstrucció: no hi ha hagut temps de veure les esquerdes, ni d'escoltar el so primer de l'impacte, ni de patir el dolor que tanta violència ha engendrat. Una fracció de temps que ha portat, irresoluble, cap a la seva adversa successió. Tot ha caigut, tot s'ha cremat. I llavors hi ha hagut un part.
Un s'ho mira des de lluny i es palpa unes arrugues al front. Ha envellit instantàniament mentre menyspreava fredament el cru trànsit cap a la joventut eterna dels seus iguals.

Entusiasmen els entusiasmes

Tot el que està passant arran de la consulta popular sobre la independència d'Arenys de Munt entusiasma. De moment han aconseguit moltes coses. Han aflorat les misèries d'això que en diuen democràcia però que no ho és. Ens diuen: l'autodeterminació (un dret universal) és il·legal a l'Estat espanyol, el referèndum -la consulta popular, la veu de la gent- també.

En una barreja de lucidesa i gràcia uns quants arenyencs han encertat amb la fórmula. I aquests arenyencs s'han sortit amb la seva. Qui sap si l'encarament al mar de la riera o la sort de veure'l des de munt han estat les seves fonts d'inspiració, com ho eren per l'home entusiasta per excel·lència, en Salvat-Papasseit, però la cel·lebració del referèndum és, en si, una nova i alegre via.

Una de les característiques de la jornada del dia 13 de setembre que contribueixen a alimentar l'entusiasme és el seu caràcter municipal. Neix en un petit poble i des de la iniciativa ciutadana. La força d'aquest atreviment és molt gran: per donar-se en la realitat més propera a la gent, el veinat, per la direcció del camí près (recte, tirant pel dret) i perquè no es pot aturar. Qui hi vulgui anar hi anirà i qui vulgui es quedarà a casa, mentre corre la veu i s'engresquen altres viles. Inevitablement la forma de tot plegat porta a pensar en la proclamació de la II República, nascuda en les eleccions municipals de 1931. Tot i que, com que la consulta del dia 13 ha nascut per si sola, sense esperar cap convocatòria de cap president ni secretari, no està fora de lloc desenterrar el record de les insurreccions cantonals del XIX, entre d'altres.

Es troba a faltar, però, la referència a la totalitat dels Països Catalans, qui sap si per respecte a la lliure determinació dels diferents territoris o per principatisme, però el que importa és el gest, que no te perquè estar limitat a les fronteres que ens marca l'Estat, i sempre es pot extendre.

Amb tot, aquesta és una bona manera de començar el curs: amb entusiasme, i res millor que fer-ho al costat dels que recullen l'esperit original d'aquesta manera directa de fer política, l'Esquerra Independentista, el proper 11 de setembre.

L'home manuscrit

Volia fer un escrit sobre L'home manuscrit, encara que només fos per recomanar-lo, i doncs serà això. Recomanació indubtable i elogis. Perquè és bastant complicat donar una idea aproximada sobre el que pot arribar a ser aquest llibre de Manuel Baixauli.

És més del que posa a la contraportada, és alguna cosa més que una novel·la sobre el fet d'escriure, l'oblit i les obessions de la vida. Més que una història impressionant, que es lliga i es deslliga ella mateixa, que cada pàgina sorprèn, neguiteja o impacienta. Conté aquella cosa que no se sap que és però que el converteix en un llibre ple: de lectures, de preguntes, de respostes... es fa recordar i incita a la relectura.

La història avança, com el protagonista i com Rembrandt, en sentit contrari a la dispersió, a la futilitat, a la verborrea vàcua. Es mou pels marges per arreplegar-hi tot el que hi troba, ho filtra i ho destria per donar-hi cos tipogràfic. I en aquesta caminada per les vores, per camins desconeguts, que porten, sovint a llocs desconeguts, fa créixer, com qui no ho vol, la geografia mental.

En aquests temps ociosos de literatura anivellada a les pel·lícules de diumenge a la tarda, on només hi compta l'entreteniment comòde i plaent, llegir l'home manuscrit esdevé un exercici de revalorització de la literatura que mira al fons dels dies i de les persones, que es mou enmig de la tensió, que permet aprendre, que afronta reptes. Amb el seu final i tot. També provoca plaer i entreté, però no és pas estèril.

Novel·les com L'home manuscrit demostren que no cal anar fins a Suècia a buscar bons autors i bones obres. S'ha de treure una i: és a Sueca on hem d'anar, que és des d'on s'irradia qualitat, abundància i intel·ligència a la literatura catalana i universal.

Progres

Queda molt bé, sobretot a Barcelona, semblar progre. D'això n'ha viscut, en viu i en beu molta gent. Podriem dir que l'etiqueta gaudeix d'una llarga tradició política i social, ja que va ser durant la transició quan es començava a veure roba d'aquest estil a les botigues. Bé, per això o perquè llavors uns polítics van ensenyar les partides del perillós joc de la renúncia. Dir una cosa i fer-ne una altra. Vendre una imatge.

Els personatges més paradigmàtics i que avui dia marquen pauta, perquè ocupen els despatxos de la Plaça Sant Jaume, s'estan quedant calbs per culpa de les pilotes de goma o de la privatització d'escoles. Els abracen pel carrer eufemismes anomenats eurocomunisme o socialdemocràcia, noms bonics per a la més bicèfala de les morals. Des d'aquestes cares públiques, l'etiqueta progre es vessa, formant una taca d'oli que s'extén concèntricament fins a subvencionats agitadors culturals, professors universitaris o empresaris de moda (no que tinguin botigues de roba fashion, sinó que estan de moda).

Això és el que passa a la llibreria La Central, que tant com és d'imponent llibreria ho és de bruta empresa. Allà s'hi pot trobar des de la primera avantguarda artística fins al clàssic més rebuscat, col·locat alfabèticament a l'estanteria o fullejant un dels milers de llibres en venda. De llibres molts, els que vulguis. El que no s'hi troba pas són ni un comitè d'empresa ni unes bones relacions laborals. Perquè mentre Walter Benjamin, Victor Hugo o Giorgio Agamben miren des de tribuna, pronunciar una sola d'aquestes sorolloses paraules pot suposar un acomiadament, entre d'altres.

Els rics i els poderosos no ho són perquè si, crescuts a base de bones accions, sinó al contrari. Escalant posicions gràcies a decisions que no es mereixen res més que un insult. Al final, sempre tots tenen una altra cara.

L'imperatiu sediciós

L'imperatiu sediciós
davant un Estat en forma d'excrement
prèn inevitable voluntat ecològica
de recomposició orgànica de la matèria fecal.

Aquells elements desfets
de dubtosa validesa s'han apilat
restant impunes al reciclatge forçós
i de corrosiva inviabilitat biodinàmica.

Residus dictatorials
camuflats per l'erosió integren en un tot
les restes militars reialment coronades
amb l'oli residual de la rovellada maquinària.

És del tot imprescindible
la maceració d'ortiga per activar
el drenatge que instantàniament faciliti
la dissolució definitiva de l'execrable ens.

Pronunciar eternament
o ara o mai
seria fer que el sol no es pongui.

Intrigues de palau

Suat, amb el cor i la respiració accelerats, recorre els interminables passadíssos d'aquell palau. Sent encara la presència al seu darrere, al tombar mateix de la sala. Les seves passes a batecs com el cor. Accelera i s'atura. Dubta i torna a arrencar girant cua, córre tant com pot i escolta. I córre més.
El blanc de les parets l'enlluerna, fent que l'estructura del palau graviti com un cos a l'espai amb el pas de les hores. Tot tan blanc i tan polit que no sembla de veritat. I agafa aire i el deixa anar per tractar d'esmunyir-se o de fondre's com sigui: ocupar un raconet, trobar aquell lloc que ningú no coneix perquè ningú no el vegi més. Fugir.
Des de que l'olor a sucre fos i la fresca del vent a la cara l'han portat cap aqui, des del mateix moment en que ha obert aquella gran porta de fusta daurada atenent a les cançons que ressonaven a dins, s'ha perdut, ha bagat i ha patit més que els elefants d'Anníbal creuant els Pirineus i els Alps. I és just ara quan se li bifurca el camí. No abans que quasi s'estampa contra el mur blanc que separava els passadissos de parets blanques, esculls que gitava com els pirates als captius. No ha hagut de forçar res quan s'ha abalançat cap a una musa arpa en mà. Ni quan ha preferit el raïm a les cireres, ni quan córrer o aturar-se eren opcions paral·leles i sinònimes. És ara que ha trobat una ínfima cantonada amb un mirall, refugi impossible d'aconseguir, segur com els braços materns, lluny de la sortida.

L'últim esclat

La tensió acumulada
en un fòssil gegant
es desprèn a l'aproximar-se
prou al seu igual.

De nit caldria enumerar
cada un dels greuges
que acumulen les seves parts
per dilucidar-ne el fons.

Al menystenir la fondària
dels pous de cada porositat
es deriva perillosament a l'esclat
final, últim de totes les conseqüències.

Roig és com el raig
de sol que fa vespre,
i causa el vertígen
de mirar des del precipici més alt.

Accelera uniformement
com la caiguda d'un cos
situat al mateix punt,
i la violència ensems el darrer impacte.

I un cop irradiant ja,
cap partícula lumínica
té les propietats de retornar al primitiu
ventre de l'organisme extint.