L'envestida

Una envestida de violència extrema, el cop d'un tronc a la porta fortificada del castell. Un ariet molt pesat, que necessita de la força de tot un exèrcit de persones disperses per a ser aixecat, per a ser encarat, per impactar. I de cop la porta a terra i les campanes sonant, tot tremolant i caient a bocins. L'enderroc del rellotge que coronava la torre més alta com a objectiu primer, i ja no marca l'hora. La resta són qüestions col·laterals. Les dones criden i els homes ploren. I hi ha salts d'aigua i molt de vent.
El cop sol ha concentrat les forces i les inèrcies dels desesperats, que les havien acumulat llargament durant anys. Més que un cop, doncs, una explosió, un rebentar. Un odi canalitzat. Un complexe desmuntat. La immediatesa de les conseqüències de l'esdeveniment fan impossible la seva reconstrucció: no hi ha hagut temps de veure les esquerdes, ni d'escoltar el so primer de l'impacte, ni de patir el dolor que tanta violència ha engendrat. Una fracció de temps que ha portat, irresoluble, cap a la seva adversa successió. Tot ha caigut, tot s'ha cremat. I llavors hi ha hagut un part.
Un s'ho mira des de lluny i es palpa unes arrugues al front. Ha envellit instantàniament mentre menyspreava fredament el cru trànsit cap a la joventut eterna dels seus iguals.