Saber on som

En David Fernandez ho fotografia perfectament avui al Mail Obert de Vilaweb:

Així de salvatge

L'hòstia endolcida

Unes bombolles que floten, que pateixen els cops d'aquesta vida d'una manera innocent i indefensa, que no toquen -o no els deixen tocar- mai de peus a terra, fan un dibuix genial del que ha estat la curta experiència vital de la gent jove dels nostres dies.
Sense apropar-se gaire als tòpics recurrents que circulen via e-mail sobre la generació dels 80, Aleix Saló burxa les ferides que provoca aquesta època de coixins ostentosos sobre sofàs precaris al còmic Fills dels 80. La generació bombolla. Fa picar contra el terra les bombolles una a una, deixant palpar l'asfalt al també innocent lector. Des dels referents culturals d'infantesa, de l'oci i l'educació rebuda, al pluriempleo juvenil, la inflable hipoteca i la postmodernitat política. Tot això filtrat i convertit en material per a fer riure, en forma de novel·la gràfica publicada per edicions Glénat.
El pròleg del llibre és cosa de'n Kap, que fa poc temps també ha publicat els reculls Manar! Manar! Com s'ho munten per mantenir-se a la poltrona i ha compilat Canya al Borbó! Iconografia satírica de la monarquia espanyola, i que ahir, per exemple, va publicar això:

La recepta del govern contra la crisi

Agraïts hem d'estar a aquests autors i a tota la gent que prèn la força de l'humor per mastergar les barbaritats i les veritats del que passa cada dia. Els humoristes, siguin gràfics, televisius, musicals... acompanyen des de fa molts anys els anars i venirs d'aquesta Polònia impotentment assenyada, des del racó més quotidià fins a l'aventura més metafísica. Catalins i catalauniques sobrevivim també a base de dosis d'humor amb llibertat amb crítica directa.

Potser sigui aquesta la manera de canalitzar els mals endèmics d'una societat que, malgrat tot, s'esforça per riure i lluita per somriure.

II

Aprovant aquella llei es corroborava el que pensava que eren ells: uns franquistes. Perquè posaven a la presó rojos-separatistas, perquè els prohibien de totes totes que fessin qualsevol partit polític.
Al corresponent canvi de torn fins un xic d'esperança es va esfumar. Perquè no van derogar la llei de partits, perquè perseguien amb més virulència les dissidències.
Dir que l'estat espanyol és democràtic és una mentida i no denunciar-ho és una falta de responsabilitat. Que franquista ho és tant el PP com el PSOE i aquells que els segueixen el joc. Fa molt temps que demostren que els fonaments d'Espanya continuen formats pels mateixos pilars que la van aguantar durant tot el segle XX.
I fa el mateix temps que obliguen a qui s'hi oposa a que l'actitud que el mou hagi de ser la mateixa que la de la gent que va lluitar contra els alçats feixistes, que es va amagar a les muntanyes per fer-ho, que va cantar, que es va organitzar assumint la il·legalitat o que va revolucionar les fàbriques.
Resseguint l'alerta de'n Brecht, cada cop queda menys gent per protestar i ningú protesta. Aquest cop la notícia ja gairebé no ha estat ni notícia, tot i que la injustícia creix tant com creix la crisi, el preu de la vida, els exclosos i les victòries del Barça. Fins quan tanta tolerància?

i-sirc

99.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000
Aquest seguit de xifres representa una idea
impossible de concebre per a la ment humana.
Joan Brossa.

Avui he decidit prendre mesures per afrontar la crisi. He anat al banc i els he donat una bona part dels meus diners. Acte seguit m'he dirigit al concessionari de cotxes més proper a casa i els he donat una bossa amb la part restant dels diners que em quedaven. A mig matí he anat a l'escola on hi portava els meus fills, els he esborrat d'allà i els he apuntat a una escola religiosa i de pagament (perquè estaran més a sobre seu...). Ja de camí a casa m'he aturat a comprar un ipod amb els pocs calers que em quedaven al moneder, per fer la meva quota de consum digital diària. He marcat la casella de l'Església a la declaració de la Renda, m'he servit una cervesa i m'he enxufat les notícies d'Antena 3.

Quan ja no sabia que més fer per tal de complir amb tots els meus deures com a ciutadà, he entrat corrents a la comissaria dels Mossos d'Esquadra perquè sospitessin de mi, m'aturessin, m'emmanillessin i, finalment, em fotessin un cop de porra.

M'he sorprès pensant que sembla mentida la quantitat de coses que es poden fer en un dia i la quantitat de coses que podem fer per arreglar el nostre món. I jo avui he decidit fer tot això quan m'he llevat, adormit encara, quan m'he preguntat a qui votaria per les eleccions europees i he pres una ferma decisió, estic conveçut ja, seguríssim, implacable, cap dubte... votaré a PPPSCCIUERCICV.

El camí llarg

Hi ha molts camins a prendre i l'aturada és impossible. El temps fa el mateix que la pantalla de la televisió o l'ordinador en aquells videojocs primerencs, en que quedar-se enrere era impossible perquè la banda esquerra de la caixa tonta se't menjava. La postura fixa pot sembla estàtica però no ho és pas. A part de moure's d'acord amb la rotació i la translació terrestre, ocupa una posició dinàmica enmig d'aquest oceà de persones. Són tot d'espills penjats d'un cordill, batuts pel vent.

Ara bé, emprendre un gest, una passa, remet a un escrutini minuciós de cada un dels elements que els embolcallen: motius, maneres i conseqüències. Si això passa a l'hora de treure el paper d'una magdalena o a l'afegir la culleradeta de sucre en un tallat, la verticalitat dels successos engrandeix quan el gest es desenvolupa en comunitat i el món de la no ficció. Estic dient a la feina, en la política, en el dia a dia...
Saltar el mur, buscar-hi l'escletxa, no té res a veure amb esperar el torn perquè el guàrdia et deixi passar per la porteta. Són camins divergents, que poden arrencar d'un mateix punt però que avancen en direccions oposades. Cada una de les opcions és radicalitzable, i això les pot portar als seus propis límits. Es tractaria, doncs, d'anar-los eixamplant.