L'home manuscrit

Volia fer un escrit sobre L'home manuscrit, encara que només fos per recomanar-lo, i doncs serà això. Recomanació indubtable i elogis. Perquè és bastant complicat donar una idea aproximada sobre el que pot arribar a ser aquest llibre de Manuel Baixauli.

És més del que posa a la contraportada, és alguna cosa més que una novel·la sobre el fet d'escriure, l'oblit i les obessions de la vida. Més que una història impressionant, que es lliga i es deslliga ella mateixa, que cada pàgina sorprèn, neguiteja o impacienta. Conté aquella cosa que no se sap que és però que el converteix en un llibre ple: de lectures, de preguntes, de respostes... es fa recordar i incita a la relectura.

La història avança, com el protagonista i com Rembrandt, en sentit contrari a la dispersió, a la futilitat, a la verborrea vàcua. Es mou pels marges per arreplegar-hi tot el que hi troba, ho filtra i ho destria per donar-hi cos tipogràfic. I en aquesta caminada per les vores, per camins desconeguts, que porten, sovint a llocs desconeguts, fa créixer, com qui no ho vol, la geografia mental.

En aquests temps ociosos de literatura anivellada a les pel·lícules de diumenge a la tarda, on només hi compta l'entreteniment comòde i plaent, llegir l'home manuscrit esdevé un exercici de revalorització de la literatura que mira al fons dels dies i de les persones, que es mou enmig de la tensió, que permet aprendre, que afronta reptes. Amb el seu final i tot. També provoca plaer i entreté, però no és pas estèril.

Novel·les com L'home manuscrit demostren que no cal anar fins a Suècia a buscar bons autors i bones obres. S'ha de treure una i: és a Sueca on hem d'anar, que és des d'on s'irradia qualitat, abundància i intel·ligència a la literatura catalana i universal.

Progres

Queda molt bé, sobretot a Barcelona, semblar progre. D'això n'ha viscut, en viu i en beu molta gent. Podriem dir que l'etiqueta gaudeix d'una llarga tradició política i social, ja que va ser durant la transició quan es començava a veure roba d'aquest estil a les botigues. Bé, per això o perquè llavors uns polítics van ensenyar les partides del perillós joc de la renúncia. Dir una cosa i fer-ne una altra. Vendre una imatge.

Els personatges més paradigmàtics i que avui dia marquen pauta, perquè ocupen els despatxos de la Plaça Sant Jaume, s'estan quedant calbs per culpa de les pilotes de goma o de la privatització d'escoles. Els abracen pel carrer eufemismes anomenats eurocomunisme o socialdemocràcia, noms bonics per a la més bicèfala de les morals. Des d'aquestes cares públiques, l'etiqueta progre es vessa, formant una taca d'oli que s'extén concèntricament fins a subvencionats agitadors culturals, professors universitaris o empresaris de moda (no que tinguin botigues de roba fashion, sinó que estan de moda).

Això és el que passa a la llibreria La Central, que tant com és d'imponent llibreria ho és de bruta empresa. Allà s'hi pot trobar des de la primera avantguarda artística fins al clàssic més rebuscat, col·locat alfabèticament a l'estanteria o fullejant un dels milers de llibres en venda. De llibres molts, els que vulguis. El que no s'hi troba pas són ni un comitè d'empresa ni unes bones relacions laborals. Perquè mentre Walter Benjamin, Victor Hugo o Giorgio Agamben miren des de tribuna, pronunciar una sola d'aquestes sorolloses paraules pot suposar un acomiadament, entre d'altres.

Els rics i els poderosos no ho són perquè si, crescuts a base de bones accions, sinó al contrari. Escalant posicions gràcies a decisions que no es mereixen res més que un insult. Al final, sempre tots tenen una altra cara.

L'imperatiu sediciós

L'imperatiu sediciós
davant un Estat en forma d'excrement
prèn inevitable voluntat ecològica
de recomposició orgànica de la matèria fecal.

Aquells elements desfets
de dubtosa validesa s'han apilat
restant impunes al reciclatge forçós
i de corrosiva inviabilitat biodinàmica.

Residus dictatorials
camuflats per l'erosió integren en un tot
les restes militars reialment coronades
amb l'oli residual de la rovellada maquinària.

És del tot imprescindible
la maceració d'ortiga per activar
el drenatge que instantàniament faciliti
la dissolució definitiva de l'execrable ens.

Pronunciar eternament
o ara o mai
seria fer que el sol no es pongui.

Intrigues de palau

Suat, amb el cor i la respiració accelerats, recorre els interminables passadíssos d'aquell palau. Sent encara la presència al seu darrere, al tombar mateix de la sala. Les seves passes a batecs com el cor. Accelera i s'atura. Dubta i torna a arrencar girant cua, córre tant com pot i escolta. I córre més.
El blanc de les parets l'enlluerna, fent que l'estructura del palau graviti com un cos a l'espai amb el pas de les hores. Tot tan blanc i tan polit que no sembla de veritat. I agafa aire i el deixa anar per tractar d'esmunyir-se o de fondre's com sigui: ocupar un raconet, trobar aquell lloc que ningú no coneix perquè ningú no el vegi més. Fugir.
Des de que l'olor a sucre fos i la fresca del vent a la cara l'han portat cap aqui, des del mateix moment en que ha obert aquella gran porta de fusta daurada atenent a les cançons que ressonaven a dins, s'ha perdut, ha bagat i ha patit més que els elefants d'Anníbal creuant els Pirineus i els Alps. I és just ara quan se li bifurca el camí. No abans que quasi s'estampa contra el mur blanc que separava els passadissos de parets blanques, esculls que gitava com els pirates als captius. No ha hagut de forçar res quan s'ha abalançat cap a una musa arpa en mà. Ni quan ha preferit el raïm a les cireres, ni quan córrer o aturar-se eren opcions paral·leles i sinònimes. És ara que ha trobat una ínfima cantonada amb un mirall, refugi impossible d'aconseguir, segur com els braços materns, lluny de la sortida.