L'home manuscrit

Volia fer un escrit sobre L'home manuscrit, encara que només fos per recomanar-lo, i doncs serà això. Recomanació indubtable i elogis. Perquè és bastant complicat donar una idea aproximada sobre el que pot arribar a ser aquest llibre de Manuel Baixauli.

És més del que posa a la contraportada, és alguna cosa més que una novel·la sobre el fet d'escriure, l'oblit i les obessions de la vida. Més que una història impressionant, que es lliga i es deslliga ella mateixa, que cada pàgina sorprèn, neguiteja o impacienta. Conté aquella cosa que no se sap que és però que el converteix en un llibre ple: de lectures, de preguntes, de respostes... es fa recordar i incita a la relectura.

La història avança, com el protagonista i com Rembrandt, en sentit contrari a la dispersió, a la futilitat, a la verborrea vàcua. Es mou pels marges per arreplegar-hi tot el que hi troba, ho filtra i ho destria per donar-hi cos tipogràfic. I en aquesta caminada per les vores, per camins desconeguts, que porten, sovint a llocs desconeguts, fa créixer, com qui no ho vol, la geografia mental.

En aquests temps ociosos de literatura anivellada a les pel·lícules de diumenge a la tarda, on només hi compta l'entreteniment comòde i plaent, llegir l'home manuscrit esdevé un exercici de revalorització de la literatura que mira al fons dels dies i de les persones, que es mou enmig de la tensió, que permet aprendre, que afronta reptes. Amb el seu final i tot. També provoca plaer i entreté, però no és pas estèril.

Novel·les com L'home manuscrit demostren que no cal anar fins a Suècia a buscar bons autors i bones obres. S'ha de treure una i: és a Sueca on hem d'anar, que és des d'on s'irradia qualitat, abundància i intel·ligència a la literatura catalana i universal.