Suat, amb el cor i la respiració accelerats, recorre els interminables passadíssos d'aquell palau. Sent encara la presència al seu darrere, al tombar mateix de la sala. Les seves passes a batecs com el cor. Accelera i s'atura. Dubta i torna a arrencar girant cua, córre tant com pot i escolta. I córre més.
El blanc de les parets l'enlluerna, fent que l'estructura del palau graviti com un cos a l'espai amb el pas de les hores. Tot tan blanc i tan polit que no sembla de veritat. I agafa aire i el deixa anar per tractar d'esmunyir-se o de fondre's com sigui: ocupar un raconet, trobar aquell lloc que ningú no coneix perquè ningú no el vegi més. Fugir.
Des de que l'olor a sucre fos i la fresca del vent a la cara l'han portat cap aqui, des del mateix moment en que ha obert aquella gran porta de fusta daurada atenent a les cançons que ressonaven a dins, s'ha perdut, ha bagat i ha patit més que els elefants d'Anníbal creuant els Pirineus i els Alps. I és just ara quan se li bifurca el camí. No abans que quasi s'estampa contra el mur blanc que separava els passadissos de parets blanques, esculls que gitava com els pirates als captius. No ha hagut de forçar res quan s'ha abalançat cap a una musa arpa en mà. Ni quan ha preferit el raïm a les cireres, ni quan córrer o aturar-se eren opcions paral·leles i sinònimes. És ara que ha trobat una ínfima cantonada amb un mirall, refugi impossible d'aconseguir, segur com els braços materns, lluny de la sortida.
El blanc de les parets l'enlluerna, fent que l'estructura del palau graviti com un cos a l'espai amb el pas de les hores. Tot tan blanc i tan polit que no sembla de veritat. I agafa aire i el deixa anar per tractar d'esmunyir-se o de fondre's com sigui: ocupar un raconet, trobar aquell lloc que ningú no coneix perquè ningú no el vegi més. Fugir.
Des de que l'olor a sucre fos i la fresca del vent a la cara l'han portat cap aqui, des del mateix moment en que ha obert aquella gran porta de fusta daurada atenent a les cançons que ressonaven a dins, s'ha perdut, ha bagat i ha patit més que els elefants d'Anníbal creuant els Pirineus i els Alps. I és just ara quan se li bifurca el camí. No abans que quasi s'estampa contra el mur blanc que separava els passadissos de parets blanques, esculls que gitava com els pirates als captius. No ha hagut de forçar res quan s'ha abalançat cap a una musa arpa en mà. Ni quan ha preferit el raïm a les cireres, ni quan córrer o aturar-se eren opcions paral·leles i sinònimes. És ara que ha trobat una ínfima cantonada amb un mirall, refugi impossible d'aconseguir, segur com els braços materns, lluny de la sortida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada