Ulls

Ha caigut un plat. Un dels pedaços ha anat a parar a l'ull d'un gat que passava per allà, que s'ha posat violent i s'ha enfilat per les cortines, fent-les caure sobre un cendrer amb cendra encara encesa. S'han encès i diuen que s'ha cremat tot. Els meus dos companys de pis han marxat corrents, deixant-nos a mi i al gat borni dins el pis. Ell ha marxat amb molta agilitat, tot i la ferida. Si que potser l'he sentit com s'estampava contra alguna porta, però un cop només. Jo és que estava assentat quan ha començat tot. M'he enlluerant perquè volia veure quanta estona aguantava mirant el sol. Sort que estava al costat de la finestra i he pogut respirar. Sentia els plats, els crits i els miols però no podia veure res. Del robatori no en se res. De debò no hi son els diners que guardàvem a la caixa? Ni la tele? Coi.

Borrós

Caminava de tort. Havia begut tant que ja no sabia res, era totalment vulnerable. Si li haguéssin dit que eren les sis de la tarda s'ho hauria cregut sense contrastar-ho. D'un cantó a l'altre, i mira que era ampla la plaça. Cada certa estona queia a terra i s'aixecava després d'uns llargs esforços. Es deuria haver fet mal i tot en alguna de les patacades. Trobava un pedrís i s'hi entrebancava. Se li creuaven les cames i de cap a terra. Quan estava d'empeus continuava cantant una cançó, tota l'estona la mateixa, i anava fent glops a l'ampolla mig buida que portava.
Jo el vaig veure venir des de lluny. El resseguia amb la mirada, amb la mira telescòpica. D'un cantó a l'altre. No podia apuntar-lo bé de tant que es movia. De tant beure estava fins i tot borrós. Quan el tenia a tir, queia. Tornem a començar. S'aixecava, l'enquadrava, i tornava a moure's. Com més a prop el tenia més em costava d'apuntar-lo amb encert, perquè el veia pitjor. Com més a prop, més borrós. I em queia l'arma, no podia sostenir-la del tot bé. I em vaig entrebancar, però eh, al cap d'un moment ja estava dret. Ja no sabia on tenia l'arma, però el vaig apuntar. Però estava tant a prop que se'm va tirar a sobre i em va agafar i llavors ja no hi era. I ja quasi no em quedava vi a l'ampolla.

Gravitació

Unes paraules escrites a l'aire. És el que pensarien abans. No hi ha suport i ningú no les llegeix. Serveixen per a justificar impossibles, per a creuar les línies marcades a terra. Graviten entre les diferents forces que les envolten, ara atretes per cossos petits i propers, ara per grans esferes llunyanes. Són recorreguts de bengala: una vegada van cremar els ulls d'aquells qui les van mirar. Van fer mal. Les van intentar prohibir, cremar, però no les van trobar. Havien canviat de lloc.
Com que es moren alhora que néixen, la seva presència és efímera, irreal, com invisible. Quan les van veure va ser en el precís fragment de temps que van esclatar, no més. Per això és impossible trobar-les. El seu paratge previ i posterior a la petita espurna que van provocar és fora d'aqui, en un lloc de difícil comprensió.
Avui, però, extranyament han tornat. En plena retrospecció se le ha vist aparèixer de nou. Deien demà.