El camí llarg

Hi ha molts camins a prendre i l'aturada és impossible. El temps fa el mateix que la pantalla de la televisió o l'ordinador en aquells videojocs primerencs, en que quedar-se enrere era impossible perquè la banda esquerra de la caixa tonta se't menjava. La postura fixa pot sembla estàtica però no ho és pas. A part de moure's d'acord amb la rotació i la translació terrestre, ocupa una posició dinàmica enmig d'aquest oceà de persones. Són tot d'espills penjats d'un cordill, batuts pel vent.

Ara bé, emprendre un gest, una passa, remet a un escrutini minuciós de cada un dels elements que els embolcallen: motius, maneres i conseqüències. Si això passa a l'hora de treure el paper d'una magdalena o a l'afegir la culleradeta de sucre en un tallat, la verticalitat dels successos engrandeix quan el gest es desenvolupa en comunitat i el món de la no ficció. Estic dient a la feina, en la política, en el dia a dia...
Saltar el mur, buscar-hi l'escletxa, no té res a veure amb esperar el torn perquè el guàrdia et deixi passar per la porteta. Són camins divergents, que poden arrencar d'un mateix punt però que avancen en direccions oposades. Cada una de les opcions és radicalitzable, i això les pot portar als seus propis límits. Es tractaria, doncs, d'anar-los eixamplant.